Pere Rovira i Planas (Vila-seca, Tarragonès, 1947) és un poeta català. És llicenciat en filologia i treballa en l'ensenyament secundari. Ha tingut cura de l'edició de la Poesia completa de Miquel de Palol. Col·labora a les publicacions La Vanguardia, El País, Avui, Lletra de Canvi, Ínsula, Quimera, Diario 16, Segre, La Mañana i Barcarol. El 1980 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.Premi carles Riba 2002 de poesia amb l'obra "La mar de dins".

Obres

Narrativa

• Diari sense dies. 1998-2003 (2005)

Novel·la

• L'amor boig (2007)

Poesia

• La segona persona (1979)
• Distàncies (1981)
• Cartes marcades (1986)
• La vida en plural (1996)
• La mar de dins (2003)
• Poesia 1979-2004 (2006)

Poema Joan Salvat-Papasseit

Tot l’enyor de demà

                                              A Marià Manent

Ara que estic al llit
                          malalt,
                          estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                          sota el sol,
                          sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                i els baixa
                tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
                           de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
                           matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
             que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
                                      i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
                           amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats
                            i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
            posat a taula.
I l'escudella rossa,
                        fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
                         si m'aixeco
                         demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l' ensenyament secundari de Catalunya

Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una masia del Vallès Occidental els primers vuit anys de la seva vida. Pels volts de 1920, la seva família es va instal·lar a Barcelona, fet que li va possibilitar l'accés a l'Escola Superior de Belles Arts, després dels estudis primaris. Posteriorment va treballar com a dibuixant d'un publicitari, i com a periodista a El Diario Mercantil i a l'Avui dels anys trenta, i a revistes com L'Esquella de la Torratxa. A l'Avui va publicar el seu primer conte, encara que ell considerava el dibuix i la il·lustració el seu ofici principal, entre altres motius perquè coneixia la dificultat de guanyar-se la vida com a escriptor professional en català. 

El 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol, on va escriure per encàrrec les seves impressions personals a la crònica Unitats de xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938 amb un pròleg de l'escriptor Carles Riba, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la guerra civil espanyola. 

Joan Margarit

Dona de primavera
Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.


Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya. Joan Margarit neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d'Aragó ja era a prop d'aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l'Ametlla de Mar.
El pare i la mare s'havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l'àvia paterna, on va néixer el poeta.
Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l'Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.
L'any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l'any següent, i amb qui tindrà tres filles, Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.
Margarit s'havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d'un llarg parèntesi de deu anys, escriu "Crónica", publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció "Ocnos", de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.
Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l'estudi d'arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d'estructures de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.
L'any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l'Orfeó Enric Morera va estrenar la seva Cantata de Sant Just.
El juny de 2008 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia, i l'octubre del mateix any, per aquest mateix poemari, amb el Premi Nacional de Poesia atorgat pel Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya^[2] El 2010 Margarit fou l'encarregat de fer el pregó de la festa major de Barcelona. En aquell pregó va parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya tot exposant que havia arribat l'hora de "renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts" i respectar la independència catalana si finalment "volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca". També fou l'encarregat d'inaugurar el curs acàdèmic 2010-2011 de la Universitat Pompeu Fabra.

AMOR I TEMPS

Al Sam Abrams

Recorda quan encara no sabies
que no et tindria pietat la vida.
Amor i temps: el temps que és en nosaltres
com la sorra del riu que, a poc a poc,
va canviant la forma de la costa.
L'amor, que ha copiat en els teus ulls
la claredat de l'illa del tresor.
Sensual, solitària, voltada
per la sonora senectut del mar
i pels crits militars de les gavines.
El somni clandestí d'un home gran.

Joan Margarit